«  
  »

Entrevista publicada al diari El Punt

10/03/10 02:00 - GERMÀ CAPDEVILA

Un inventor que viu a cavall de la Secuita i Buenos Aires ha creat un gronxador per a cadires de rodes que es munta a Catalunya amb peces catalanes i argentines. El gronxador és autònom: s’hi lliga la cadira amb un sistema d’arnesos i l’usuari s’hi pot gronxar amb una corda sense cap ajuda addicional.

Josep Font té clar que la integració dels discapacitats no només comporta resoldre’ls les necessites més evidents, com ara la supressió de barreres arquitectòniques, sinó també garantir-los l’accés a coses tan bàsiques com l’esbargiment en parcs i espais públics.

-Com si els emprenedors no ho tinguessin prou difícil, vostè ha tirat endavant el seu projecte amb la dificultat afegida de viure entre Catalunya i l’Argentina.
–«En el meu cas, he mirat d’aprofitar els avantatges que cada lloc em donava per fer realitat una idea que no ha estat només meva, sinó també del meu pare i de la gent de l’empresa Handycat, que són els que comercialitzen el gronxador.»

–Com és aquest gronxador?
–«Amb el meu pare vam estar-hi donant voltes durant molt de temps. Al mercat es poden trobar gronxadors adaptats per a discapacitats, però pensats per instal·lar-los en institucions de rehabilitació, no pas en places o parcs públics. Finalment, vam trobar la manera de desenvolupar el nostre model, que és un gronxador antivàndals, que es pot posar en qualsevol plaça i que pràcticament no requereix cap manteniment.»

–A més a més, heu tingut en compte que les persones amb cadira de rodes en puguin fer ús sense cap ajuda addicional. Per què?
–«Exacte. El gronxador disposa d’un sistema molt senzill, amb un arnès i unes sivelles que són molt fàcils de lligar a la cadira. Uns engranatges fan que es pugui elevar la cadira sense esforç, i finalment una corda permet a la persona gronxar-se ella mateixa, sense cap ajut extern. Ens va semblar un aspecte important, perquè a les persones discapacitades qualsevol cosa que puguin fer elles mateixes és quelcom que els fa augmentar l’autoestima.»

–Suposo que una iniciativa com aquesta ha tingut el suport i subvencions de les administracions, oi?
–«Cap ni una. Ho vam fer tot nosaltres mateixos, en el nostre temps lliure. No vam rebre cap ajut, però vull deixar clar que tampoc no vam demanar-ne, perquè vam creure que, en tot cas, el suport ens hauria de venir un cop desenvolupat el producte, en forma de comandes per part dels ajuntaments. Cada poble de Catalunya hauria de poder disposar d’un gronxador d’aquests.»

–Vol dir que no és una inversió molt cara, per a segons quins pobles?
–«De cap manera. El gronxador és fins i tot més barat que qualsevol d’aquests jocs integrats que ara s’instal·len a les places i els parcs infantils. A més a més, no només serveix per a cadires de rodes. Els cotxets infantils també s’hi poden lligar, i és molt segur per a la mainada. Molts pares no tenen prou confiança per treure els nens dels cotxets i posar-los en segons quins gronxadors. Amb el nostre poden lligar i gronxar els fills sense treure’ls del cotxet.»

–Ja n’hi ha algun, d’instal·lat?
–«En tenim un d’instal·lat al Centre Marinada, i n’estan encantats.»

–De tota manera, és un invent que no respon a cap necessitat vital dels discapacitats. No és un luxe, havent-hi altres coses potser més importants?
–«No hi estic d’acord. Les necessitats bàsiques dels discapacitats s’han d’atendre, com les de totes les persones. Però també tenen dret a divertir-se, a poder anar a un parc o una plaça i passar una estona d’esbarjo. L’altre dia vaig veure una noia cega, sorda i en cadira de rodes que reia i gaudia al gronxador. Se’m va posar la pell de gallina, i vaig entendre fins a quin punt era important el nostre invent.»

–El gronxador es fa amb peces fetes a l’Argentina i a Catalunya?
–«Sí, el vuitanta per cent de les peces han estat desenvolupades i fabricades a l’Argentina, i el vint per cent restant, a Catalunya, on es fa el muntatge amb les peces importades de l’Argentina.»

–Per què a l’Argentina?
–«Per la meva història personal. Hi vaig anar a viure amb els pares quan tenia cinc anys. M’hi vaig criar enmig de la comunitat catalana de Buenos Aires. Vaig tornar a Catalunya amb trenta-dos anys. Ara, per la meva feina, vinculada al món de la informàtica, passo mig any a l’Argentina i mig any a Catalunya. Vaig aprofitar les oportunitats que donava la crisi a l’Argentina, amb molts tallers oberts a fer coses noves per tirar endavant. Ara potser és el moment de fer el mateix a Catalunya. Les crisis sempre són un gran impuls per a la innovació.»

Copyright © 2010. El Punt – Diari independent, català, comarcal i democràtic. Tots els drets són reservats.

març 10th, 2010